Es va passar tota la tarda cuinant, va estar setmanes buscant els ingredients per que el plat fos perfecte. Aparentment semblava senzill de cuinar, però hi havia tres ingredients secrets que ningú sabia i que només ella podia cuinar en la mesura justa, fent la combinació correcte, sense equivocar-se en els pesos ni en l’ordre a l'hora de posar-los a l'olla. 

Havia guardat el secret durant molts anys, havia passat d'àvies, a mares i a filles durant molt de temps, tota la nissaga havia après a cuinar el plat sense explicar-ne mai el secret i ella tenia la ferma intenció de seguir amb la tradició familiar, però era una mica despistada i tenia anotats els ingredients en un paper, sabent que l'havia de tenir molt ben guardat per que ningú pogués robar la recepta; aquella tarda però, va acabar tan esgotada, que no es va recordar de tornar a posar el paper dins el llibre que sempre la guardava: “El petit príncep” i es va quedar adormida sobre la taula de la cuina. 

El que no va recordar es que aquella mateixa tarda havia quedat amb en Xavi, ell va arribar a casa i la va veure adormida i no la va voler despertar, però va trobar una nota a la seva mà, la va agafar i hi va poder llegir: 

— Buscar per dins dels somnis aquells desitjos que arrenquen sentiments positius.

— Obrir l'estoig de quan anaves a l'escola i extreure'n l'essència dels colors que pintaven somriures als pares. 

— Un bocí de la darrera història d'amor viscuda.

En Xavi no va entendre res...

La margarida va néixer a la voravia de la carretera d'accés al polígon industrial. Algun vent atzarós l'havia portada fins aquell indret on, encara sort, va trobar un petit espai de terra arrelable. Cada matí veia arribar dos autobusos amb els treballadors de la fàbrica més gran i, cada tarda, els veia marxar de la mateixa manera. Quasi sempre capcots, molt més xerraires el divendres tarda. Per això no és d'estranyar que tots ells passessin al seu costat sense ni llençar-li una petita mirada de reconeixement. Ella bé que ho sabia, que era una planta modesta en un lloc inhòspit, però s'havia esforçat fins a gairebé assecar-se per donar llum a una única flor, blanca, radiant, preciosa entre tanta lletjor. De sobte, un matí en el que començava a estar pansida pels dies de calor i no li quedaven forces per aixecar la seva flor, va sentir un rajolí d'aigua fresca caure-li a sobre, regalimant-li per les fulles i la tija fins a les arrels assedegades. Va ser la seva salvació, però no va ser a temps de veure qui havia estat. A la tarda, va estirar el màxim possible la seva flor per a demostrar el seu agraïment i mirar d'esbrinar qui era el seu benefactor. I de tots els treballadors, només un es va aturar uns segons a mirar-la, la va inclús acariciar i va somriure. Els dies següents persistia la calor i ell va seguir regant-la, li va treure algunes herbes del voltant que li feien ombra i va apartar alguna pedra que li podia fer mal la tija. I totes les tardes, s'aturava uns segons a mirar-la i gaudir-ne. Inclús algunes vegades havien fet sonar el clàxon del autobús per recordar-li que ja portaven estona esperant. Una setmana després, un divendres tarda, quan la flor estava al màxim de la seva esplendor, l'home va aparèixer amb una petita pala i un gran test amb terra bona. Amb delicadesa va excavar al voltant de la margarida, amb cura de no fer malbé les arrels, i amb la mateixa delicadesa la va col·locar al test. Li va abocar una mica d'aigua com a compensació pels sotracs i se la va endur amb ell. Aquella mateixa nit, el Xavi li va portar a la seva xicota, que l'havia convidat a sopar. Ella cuinava com els àngels, però aquella nit tot estava més deliciós que mai. Abans l'havia vist apuntar quelcom al paperet que li havia tornat en despertar. Era el quart ingredient que, des de llavors, va continuar sent secret de família: La bellesa de la senzillesa.

La Montse treballava en una editorial de llibres força reconeguda i feia molt de temps que es fixava en aquell noi tímid que treballava al pis de sota de la seva oficina. Cada dia arribaven a la mateixa hora i la Montse gaudia en silenci el moment que compartien a l’ascensor. Per ella era el seu moment d’intimitat, es passava hores pensant en tot allò que algun dia li diria al llarg dels cinc pisos que compartien junts. Feia molt de temps que l’observava sense atrevir-se mai a fer el pas de iniciar la conversa. Aquell matí va aixecar-se decidida a parlar amb ell, no sabia exactament com ho faria, però ho tenia clar. 

Es van trobar, com cada dia, al vestíbul de l’edifici i mentre feien temps per esperar a l’ascensor, ella tremolava, sense tenir massa clar com iniciaria la conversa. Van pujar, sols; ell va prémer el botó de la seva planta i acte seguit ella va pressionar el botó de la planta següent... l’ascensor es va posar en marxa i just quan ella anava a dir-li alguna cosa, l’ascensor es va aturar de cop, es van encendre les llums d’emergència i del sotrac a la Montse li va caure el bolso a terra... 

A la central d'emergències dels ascensors Maraví es va encendre un pilotet vermell a les pantalles de control. Al districte 9 havia una emergència, dues persones atrapades, i no havia temps a perdre. Més d'un usuari havia causat danys notables a la cabina de l'ascensor en un rampell claustrofòbic. L'equip de rescats d'emergència, també conegut com a Equip A (d'Ascensor, és clar) va sortir a tota velocitat en la seva furgo, negra amb una ratlla vermella, i totes les eines necessàries. Com que no estaven autoritzats a portar sirena, posaven Los Chunguitos a tot volum amb les finestres baixades. Així els altres conductors s'apartaven, no fos cas que vinguessin del Gornal o Bellvitge. En poc més de deu minuts ja havien arribat a l'editorial Pimplaneta, travessat el vestíbul, pujat els vint pisos i entrat a la sala de màquines de l'ascensor. «Als d'allà baix!: ara mateix els traiem!», van cridar. «Vol dir? No serà perillosa tanta pressa?», es va sentir una veu d'home sortir del forat. «Escoltin!, que han esmorzat?, pensin que amb l'estomac buit no és pot treballar amb precisió.», es va sentir tot seguit una veu de dona. L'equip A ja estava avesat a aquesta situació, doncs moltes de les avaries d'ascensors eren degudes a la interferència d'instants màgics que pertorbaven els circuits impresos d'operació. Així que van treure els seus esmorzars i van començar a cruspir-los amb tranquil·litat. La seva feina era salvar vides, i això estaven fent.

Era dijous i era el dia més calorós de l'any, fins aleshores; d'aquells dies que no et ve de gust sortir de casa per que tens la sensació que et desfaràs a les cinc primeres passes; però la Carlota no tenia més opció, era tant important per ella aquest dijous... així que es va dutxar amb aigua ben freda, es va posar aquell vestit nou i es va recollir els cabells amb la goma que li havia regalat la seva mare. Va baixar les escales fent salts i es va dirigir cap a casa d'en Marc, la noticia que li havia de donar era d'aquelles que només et poden fer somriure, i tenia moltes ganes de compartir-ho amb ell, amb qui sinó? 

Va picar al timbre vàries vegades, però semblava que en Marc no era a casa... es va esperar una estona a la porta, asseguda al graó de davant de casa seva; però després de varis missatges, trucades i esperar força estona, la Carlota es comença a preocupar... la seva alegria va marfonent-se a mida que passa l'estona... al final, cap cota [va començar a fer-se fosc], decideix retornar a casa, es posa al llit i sense entendre ben bé per que es posa a plorar...

No sabia com hi havia anat a parar allà, a dins d'aquell soterrani ple d'humitat i pudor d'aire tancat. Els ulls li coïen i un molest brunzit li barrinava les temples. Estirat al terra, lo primer que va veure en obrir els ulls va ser una bombeta de poca potència que, a dures penes, donava claror al seu voltant. Es va aixecar i es va haver de recolzar a la paret del mareig que li sobrevingué. Si no fos que era abstemi, pensaria que tenia una ressaca de les pitjors. Es va atansar a la porta però, evidentment en aquest conte, estava tancada. Després d'analitzar la situació i considerar-la ben penosa, va començar a xisclar fort, demanant ajuda. Però ningú no va respondre, ni res es va sentir fora del seu panteixar. Llavors es va seure al terra a esperar el que fos que s'esdevingués. Al moment, algú va furgar al pany i la porta s'obrí. Era la mare de la Carlota, la seva futura sogra si algú molt malvat, com ara ella, per exemple, no ho evitava. «Hola Marc, m'alegro de veure't.» va dir amb sorna. «Ves-te preparant, que d'ací no en sortiràs fins que la meva filla s'hagi oblidat de tu.» i va començar a riure i li cridà «Ets el meu presoner!». Llavors ell, aixecant-se i mirant-la als ulls li va dir: «No s'equivoqui, senyora, que no sóc pas presoner seu, que de vuit anys abans ja ho sóc: presoner de l'amor de la seva filla.»

Va aparcar el cotxe just davant de l'adreça que li havien donat, carrer princesa número cinc de barcelona. Va baixar i va picar a la porta, una veu greu però que transmetia tranquil·litat va respondre:

— Si? qui hi ha? 

— Porto l'encàrrec que heu fet aquest matí.

— Puja (va dir ella il·lusionada)

La noia ja l'esperava a la porta, ell li va fer entrega del paquet i va marxar. 

Ella, va tancar la porta, i va anar cap a la cuina per obrir el que li havien portat. 

Mentre remenava el tè amb llimona que s'havia fet, va treure l'emboltori marró... en aquell precís instant quan ja ho tenia a les mans, un esclat d'alegria incontrolable va néixer dins seu: per fi ho havia rebut.

Portava tres anys treballant a l'empresa de missatgeria i sabia que res del que veiés l'incumbia. Els paquets passaven per les seves mans i, moltes vegades, sabia el que contenien, tot i el dissimul de l'emboltori o l'etiquetament equívoc del remitent; però ell no n'havia de fer res. La seva feina era semblant a la d'un mossèn, que pren confessió tant a beates com a criminals: havia de guardar secret de confessió (en el seu cas, secret de repartiment). Ara bé, per primera vegada, aquell matí havia intervingut al destí d'un dels paquets, un que anava dirigit a una noia del carrer Princesa. Al magatzem li havia marxat de les mans, estavellant-se al terra i obrint-se per un costat. Així doncs, no va poder evitar veure què contenia, esmicolat però reconeixible, i va sentir una infinita tendresa. Ho va recollir com va poder, sense que l'arribés a veure el seu supervisor, i va sortir corrents amb la furgoneta. Pel camí es va desviar i, a l'arribar a la part més alta de Collserola, es va baixar per agafar allò que buscava, per substituir-ne els trossets, que es va guardar per a ell. Ho va embolicar tot com si no hagués passat res i, després, va anar al carrer Princesa a deixar el nou paquet. Ella ho sabria apreciar, n'estava segur: havia demanat la Lluna i ell li portava el Sol.

Es passava el dia esperant que fossin les sis de la tarda per veure-la passar per davant de casa, aleshores ella es girava i el mirava, amb aquells ulls clars i un dels millors somriures que ell mai havia vist. En aquell precís instant esclatava una guerra de sentiments dins seu. Ja en tenia prou.

Des de petit havia volgut ser militar. Jugava amb soldadets de plom i els col·locava exactament d'acord amb els llibres que el seu pare, coronel a la reserva, tenia a casa. Plantejava estratègies i portava els seus regiments al combat. Desprès gaudia amb el recompte de víctimes, presoners de guerra, bens confiscats i terreny conquerit. Així doncs, no és d'estranyar que, quan ja va poder, entrés a formar-se a l'acadèmia militar que havia estat també la del seu pare. Es passava hores instruint-se tant físicament, amb desfilades i pràctiques, com intel·lectualment, llegint les històries de les millors batalles i els seus estrategues. La guerra era el seu ideal, doncs creia que era l'única solució pels problemes que no en tenien. Tot ho plantejava des del punt de vista militar i res no entenia fora d'això. No és d'estranyar, llavors, que cada tarda esguardés la sortida de la xicota que treballava a la residència d'oficials, que el tenia embadalit des de feia temps. Formava part de la tàctica ben coneguda de conèixer l'enemic abans d'un atac. Tanmateix la guerra ja s'havia desfermat al seu interior i ell ho sabia, tot i que el que realment el preocupava és que cada cop era més forta la temptació de passar-se a l'enemic.